Aquesta és la Taca, sí la nostra petita Taca. Simpàtica, juganera, corredora insaciable, petonera, de vegades passota i ploramiques, però tota ella un encant.La vam adoptar a la protectora de la Lydia Argilés, quan encara era una cadelleta, devia tenir uns 3 mesos. Nosaltres volíem un gos que no es fes gaire gran, i com que no vam preguntar res sinó que quan la vam veure ens va agradar, doncs va passar el que havia de passar, que s’ha fet un mastodonte, pesa uns 30 kilos, la nostra alegria és que ja no creixerà més.
Té un caràcter fantàstic, li agraden les persones, els nens, no protesta mai. És una delícia.
Malgrat això, no tot han estat flors i violes. Hem hagut de tenir paciència a què la infantesa donés pas a l’edat adulta, i deixés de fer criaturades.
Només per fer-vos cinc cèntims: se’ns va menjar una caseta que el meu home havia fet de fusta, era una caseta on ja havia viscut un altre gosset que havíem tingut, com la Taca creixia i creixia vam haver de fer la porta d’entrada a la caseta més grossa, fins que finalment la va destrossar, i quan dic destrossar vull dir, esmicolar totalment. També es va menjar els sillins de les nostres bicicletes, i el passamà de fusta de l’escala. I finalment, els cables de l’ABS de la furgoneta de la feina del meu home, superar aquesta última trastada, va ser el que ens va confirmar que ens havíem consolidat com una família de debò.
Ara podem dir, que quan marxem la deixem a casa i es porta molt bé. Tot s’ha de dir, sap que no ha de pujar-se al sofà, però quan veu que no hi som, ho fa, ho sabem per la mata de pèls que ens hi trobem a sobre.
Malgrat això, no la canviaríem per res. És la companya perfecta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada