Amb el silenci de la nit, i amb el meu cor destrossat, ploro l' absència, la mort, de la nostra petitona RATETA. Crec que algun dia, els meus ulls deixaran de plorar perquè ja no quedarà cap llàgrima més, però el que mana és el cor, i no es poden controlar els sentiments.
Quan miro la seva foto, recordo tots els moments bonics al seu costat, i amb les meves mans temblorosas, vaig escrivint les paraules de dolor que entranya la teva perdua.
Ja no sé com expresar el dolor que sento, ja no sé que com a altes hores de la nit la meva ment encara pot pensar, però sí que sé, RATETA, que t'estimo i t'estimaré sempre, perquè cada un dels membres de la protectora sou part de mi.
Pronunciar el teu nom em causa dolor!
Dolor és el que sento quan he hagut de prendre la decisió que deixessis de patir, perquè ja no hi havia esperança.
Recordo l'última vegada que et vaig anar a veure al veterinari, em vas mirar amb aquells ulls apagats, però dintre teu, vas fer un sobreesforç per poder-te axecar i mirar-me als ulls.
Em vas mirar com si jo fos un déu, un déu sense cap bareta magica per salvar-te, i dintre meu vaig sentir com cremava el teu dolor. ara ja descanses angelet meu, dorm, dorm allà on siguis, ningú podrà fer-te mal. Què guapa eres, estimada meva, quant t'anyoraré ... No he pugut venir a dir-te adéu, però jo estava amb tu, adéu àngel meu.... lydia