Ara ja fa més de quatre anys que et vaig apadrinar. Recordo el dia en que ens varem conèixer, amb el teu pelatge llarg i brut, bordant a tots els gossos. Vaig passar un temps sense veure’t i aquell dia que ens vam retrobar vaig adonar-me’n del pes dels anys que arrossegaves. El cor se’m va encongir i per les nits no podia dormir pensant si tu podries descansar amb el fred de l'hivern.
Vaig lluitar per poder-te endur a casa i fer que aquells dies tristos i freds en què vivies es convertissin en migdiades damunt el llit i passejos per la plaça.
Van passar dos anys més d’anades i vingudes, d’alegries i penes.
Jo no et podia tenir sempre a casa i cada cop que t’havia de deixar a la protectora un tros del meu cor s’apagava.
Els dies van anar passant i cada cop et costava més caminar, de vegades havies de tornar als meus braços a casa perquè ja no et quedava suficient alè.
T’encantava anar de vacances amb nosaltres. Aquest estiu no sé què faré sense sentir com trotes amb el teu aparatós caminar amunt i avall del carrer content d’olorar el mar.
Arribàvem a la platja i et deixaves caure abatut damunt la sorra; carregaves amb moltes penúries passades, i els dos ens preguntàvem per què t’havien abandonat i mai més s’havien preocupat per tu.
Abans no entenia perquè no eres alegre i melós com els altres gossos, ara sé que t’havien traït i que per a tu el fet que els teus amos t’abandonessin va ser una ferida que mai vas poder acabar de curar.
Eres tan especial, tenies un carisma únic: una mirada teva em deia molt més que el que al llarg de la meva vida m’han dit altres persones.
Però el fatídic dia va arribar. A l' entrar per la porta de la protectora la meva mirada et buscava desesperada i no et trobava. El rostre de la Lydia m’ho va dir: t’havia perdut. Vas decidir que estaves cansat de lluitar i vas morir ajagut a la teva caseta de la protectora, on havies viscut durant tants anys. Vaig mirar al teu raconet i et podia veure aclucant els ullets deixant-te caure damunt la dura sorra per somiar i no despertar mai més.
No podia sentir una tristor més profunda i part del meu cor va marxar amb tu aquell dia. Però fossis on fossis, em vas continuar donant forces i des de llavors més que mai vaig decidir lluitar per als que com tu no tenen veu pròpia.
Cada vegada hi ha més Koas a les protectores.
No agafis un animal si no te’n podràs fer responsable ni facis criar la teva mascota, hi ha massa animals que esperen una segona oportunitat.
Jo porto al Koa tatuat a la pell i em recorda que les persones som molt cruels amb els animals però també que quan tots deixem l’egoisme de banda i pensem amb el cor, la crueltat s’acaba.
Desitjo que aquest dia arribi aviat i el món es renti les mans de sang per sempre més.
Vaig lluitar per poder-te endur a casa i fer que aquells dies tristos i freds en què vivies es convertissin en migdiades damunt el llit i passejos per la plaça.
Van passar dos anys més d’anades i vingudes, d’alegries i penes.
Jo no et podia tenir sempre a casa i cada cop que t’havia de deixar a la protectora un tros del meu cor s’apagava.
Els dies van anar passant i cada cop et costava més caminar, de vegades havies de tornar als meus braços a casa perquè ja no et quedava suficient alè.
T’encantava anar de vacances amb nosaltres. Aquest estiu no sé què faré sense sentir com trotes amb el teu aparatós caminar amunt i avall del carrer content d’olorar el mar.
Arribàvem a la platja i et deixaves caure abatut damunt la sorra; carregaves amb moltes penúries passades, i els dos ens preguntàvem per què t’havien abandonat i mai més s’havien preocupat per tu.
Abans no entenia perquè no eres alegre i melós com els altres gossos, ara sé que t’havien traït i que per a tu el fet que els teus amos t’abandonessin va ser una ferida que mai vas poder acabar de curar.
Eres tan especial, tenies un carisma únic: una mirada teva em deia molt més que el que al llarg de la meva vida m’han dit altres persones.
Però el fatídic dia va arribar. A l' entrar per la porta de la protectora la meva mirada et buscava desesperada i no et trobava. El rostre de la Lydia m’ho va dir: t’havia perdut. Vas decidir que estaves cansat de lluitar i vas morir ajagut a la teva caseta de la protectora, on havies viscut durant tants anys. Vaig mirar al teu raconet i et podia veure aclucant els ullets deixant-te caure damunt la dura sorra per somiar i no despertar mai més.
No podia sentir una tristor més profunda i part del meu cor va marxar amb tu aquell dia. Però fossis on fossis, em vas continuar donant forces i des de llavors més que mai vaig decidir lluitar per als que com tu no tenen veu pròpia.
Cada vegada hi ha més Koas a les protectores.
No agafis un animal si no te’n podràs fer responsable ni facis criar la teva mascota, hi ha massa animals que esperen una segona oportunitat.
Jo porto al Koa tatuat a la pell i em recorda que les persones som molt cruels amb els animals però també que quan tots deixem l’egoisme de banda i pensem amb el cor, la crueltat s’acaba.
Desitjo que aquest dia arribi aviat i el món es renti les mans de sang per sempre més.
2 comentaris:
miran enrera, veiem tots els nostres amics que falten, son lliçons de bondad, amor, fidelitat, companya. aquell raconet que sempre han ocupat, mai quede buit, perque en qualsevol moment pot arrivar un koa, una erika, un matalot, etc. sentirlos aprop, es com sentir la seue aler a la nostra cara, i tancar el ulls, pots sentir el seu peto de dulçura, encara que ells no estiguin, no nos abandonent mai. son nostres els records, i ells estan vius, vius que nos segueixen por tot arreu, sense deixarnos un sol moment. laura, no estas sola, tens al koa al teu costat, igual que jo ting a erika, mai nos deixaran, perque el vincle d´amor mai es trencar. lydia.
Quin escrit més bonic, m'ha emocionat molt!
Publica un comentari a l'entrada