Amb ullets mig apagadets, i darrera d’una reixa, esperen que una ànima bona els vingui a buscar.
Són gossets que s’han quedat sense el seu amo, perquè la vida és així; l’amo ha hagut de marxar cap a l’altre món, i ells s’han quedat solets. Si poguessin triar, haurien volgut anar-se’n amb ells, però no poden. I la família que queda no vol com a herència un gos, ni vell ni jove, vol altres coses que tots sabem.
Aquets gossets, a qui la sabiesa de viure els ha ensenyat què és la vida, busquen desesperadament una llar, on una mà amiga torni a estimar-los, i ells, pacíficament toleraran amb gran alegria el bany, el respatllat i el passeig, i tindran cura de no trencar res a casa, ni tampoc de fer pipís.
Ningú se’ls mira, pobrissonets meus, els tocarà morir amb l’única companyia de la seva solitud. Alguns ja no tenen gairebé cap dent, altres tot just hi veuen de lluny, però allí s’estan, esperant…esperant…
Per què no els doneu, aquests pocs anys que els queda de vida, l’amor que els ha faltat en quedar-se sols?
Per què la teva mà no pot donar la carícia necessària, perquè se sentin estimats i vulguin continuar vivint?
Ja no poden córrer tant com un de jove, però li alegraràs la seva mirada, i tu et sentiràs orgullós d’haver-lo adoptat. S’aferrarà a la teva vida, com cap animal ho ha fet, perquè tu seràs el que més estimarà, i ell, vellet, mig estabornit, es posarà als teus braços, acurrucadet i miran-te amb devoció.
Ajudar, adoptar un gosset adult, no saps el que et perds.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada