Ha marxat un estel...

PODI, PER QUÈ HAS MARXAT?
Quan et vaig recollir, plenet de sang, i amb un filet de vida, ja vaig veure que era difícil continuar... Però vaig pensar per què no?Per què el meu petitonet Podi ha de deixar de viure, si té tota una vida per endavant plena d’anys?

Era jove, vigorós, mimós, i tenia una miradeta de mel. Els seus ullets es posaven a damunt meu amb tanta netedat i alegria per la vida, ell que encara era poqueta coseta... Entre els meus braços s’acorruava, amb el seu morret estiradet i donant tots els petons que ell volia, per donar-te dia rere dia, les gràcies per tenir un aixopluc.
Les meves mans plenes de sang, sang d'un ésser que no es mereix deixar la vida, sang que recordaré sempre, aquest dolor tan profund del meu cor... el portava als meus braços embolicat amb una tovallola, què llarg es va fer el camí, i el seu respirar cada vegada més pesat, posava els meus llavis a la seva orelleta, i pronunciava constantment, respira amor meu, que aviat arribarem al veterinari... quin camí més llarg. Però amb ell agafat al filet de vida, i abraçat amb mi, vam fer el viatge, l'últim viatge del meu Podi. Quina angoixa...

Fa poc que m’han comunicat que havia deixat aquesta terra. Per què pati tant, si s'havia de morir... ? Per què lluitar tan, si la vida no era segura...? Per què aquets ullets de mel, els tinc clavats en mi demanant i implorant: “vull viure, Lydia, vull viure?". I jo impotent, així m’he quedat, sense Podi, aquell cosset petitonet, que agafava amb tant carinyo, perquè semblava delicadet.
Quan li vam posar la via per a què pogués respirar, constantment em mirava, intentant-me explicar què sentia, i jo al seu costat, em moria de pena...
Per què tant de sofriment, si no havia de seguir endavant? per què tant de patiment, si ja no tenim el nostre Podi al nostre costat...? Miserable vida, imperfecta, assassina.... que mata als innocents... i ara li ha tocat al Podi.
Podi, perdona’ns per haver-te fet patir per no res, Podi. Quina pena de no ser déu, per saber fins a on hem d'arribar...
Una forta abraçada, carinyo, miraré a les nits el cel, a veure si veig aquella petita estrelleta fugaç, i sabré que ets tu... adéu, adéu, t’estimem tots.

Lydia Argilés