Marquitos, un cor que s'apaga...

Quan et miro veig com la teva vida es va escampant...desafortunats els que et van abandonar. t'has passat tota la vida al meu costat, a la protectora. Aquests ullets que cada vegada estan més apagadets. Són 18 anys junts, i tu ara intentes sguir endavant per a que jo no estigui tan apenada.

Sé que la teva partida està próxima a venir i això em pesa molt. Són 18 anys junts...

T'agafo entre els meus braços com si fos el últim adéu, ja que no sé quan serà i no vull que em quedi l'amargor de no haver-te abraçat per última vegada estant viu.

Sé que marxaràs, et miro cada moment i els teus ullets vidriosos es claven al meu cor com dient-me "encara estic aquí, intento estar aquí".

Demano a la teva lleialtat i bondat que quan marxis esperis a que jo et pugui abraçar i donar un petó fort.

Aguanta, Nosaltre sestem amb tu.

Escolto de tant en tant el teu lladruc ronc, apagat, sé que en cada moment vols alçar la teva veu. És un crit per poder continuar vivint, lladrucs que es claven com un ganivet.

Et trono a mirar i fas una de les teves moneries com pots, ja que les teves potetes no són tan fortes com abans.

Quina pena, amic meu! Viatja per no tornar, però sense marxar mai del meu cor.

Estic amb tu Marquitos, no t'abandonaré en el teu últim suspir... t'estimo...