LA HISTÒRIA DEL RUFUS SÍ QUE TÉ UN FINAL FELIÇ!

Hola Lydia,

quina alegría!!! què fort!! el nostre RUFUS. Quantes emocions, és inexplicable tot el que varem viure ahir a la tarda i en tan poca estona, i quants sentiments alhora,.... De fet, primer et voldria dir que aquest dimarts si no hi ha res de nou a la tarda vindrem a la prote.

Explicar la història per escrit em costa bastant però faré un petit esfor perquè s'entengui al màxim possible. Quan teníem el Rufus a casa, feia el nostre sopar i el seu, llavors a la nit quan tancàvem el bar, li portàvem, cada dia de l'any era així estava acostumat a sentir el cotxe cada dia a aquella hora i sabia perfectament que era hora de l'àpaet. Quan vam denunciar la seva desaparició, al vespre, sortia amb el cotxe, més o menys, quan era hora del seu sopar, i jo el sentia, i creia que era ell, li coneixeia la seva manera de bordar!! No havia perdut l'esperança... Però era ell!! L´havia trobat un veí, un carrer més avall de casa nostra!!!

Quan sortia al vespre pels voltants de casa ell també coneixia el soroll del cotxe, el pobre, era ell!! Però quan ens van donar la maleïda notícia jo no vaig sortir cap més dia per si el sentia, ens va caure el món a sobre. perquè pensava que aquell gos que sentia bordar era fruit de la meva imaginació,... i que potser les mateixes ganes m'ho feien sentir,...Però ahir a la tarda ens vam assebentar de tot, es veu que el Rufus va estar perdut 2 o 3 dies per la vora de la carretera, i un veí, finalment, el va acollir. Va estar tot el mes de setembre buscant algú que el volgués, (i nosaltres sense enterar-nos de res), fins que va trobar una família el dimarts 30 que se'l va quedar, i el dijous quan el van portar al veterinari per examinar-lo, li van veure el xip, al moment ens trucaven de Barcelona dient-nos que tenien el gos localitzat!! Però clar lluny de les nostres esperances, no podíem pensar que estava viu, no ho assimilàvem de moment. Ens ho vam confirmar i ens vam posar en contacte amb la seva nova família, que encara estava al veterinari...

Al moment ens el van portar a casa. Imagina't la que es va muntar!! Un esclat d´alegria enorme, ja que fins que no el vam veure no ens ho vam acabar de creure. No ens haguessin pogut donar una millor notícia!!!

I el més fort és que la nova família era una nena que va al cole amb el nostre fill, són amics de sempre!! Ara els hi hem donat, ells súper contents i nosaltres tranquils de saber que està feliç. No podíem tornar-lo a tenir, i donar-li una oportunitat més al SONAT que ens el deslligava. De fet a la caseta del gos hi hem posat aquest escrit: HEM TROBAT EL GOS, A QUI LI PIQUI, QUE ES RASQUI!!Necesitàvem comunicar-li a qui el deslligava que el gos està sa i estalvi.

Bé, més o menys, aquesta és la història del nostre Rufus, pobret, el DIMARTS ENS VEUREM, gràcies per tot Lydia.