Gràcies Lydia, jo també sóc una extraterrestre!

Aquest és un extracte de l'entrevista que li va fer a la Lydia Argilés l'Alberto Lijardo Cobo.

Lydia Argilés propietària de la Protectora d’Animals Lydia Argilés
“No he tingut temps d’enfonsar-me”

Lydia Argilés va néixer a Lleida el 1958, però va passar la seva infància a l’estat francès. De ben petita ja recollia qualsevol animal abandonat que trobava. Muntant la Protectora ha complert amb un dels seus somnis, després de dedicar més de 25 anys a la lluita per la defensa dels éssers vius. Fins i tot ha arribat a aconseguir que els maltractaments als animals siguin jutjats per la via penal. Tot i estar satisfeta amb la seva forma de vida no entén com la societat actual no té cap mena de respecte pels animals. Ara ha començat a escriure la seva biografia i ben aviat sortirà al mercat un llibre basat en els articles que ha publicat a la premsa escrita.

- Estic pensant en comprar-me una nova mascota, per la relació qualitat preu, quina creu que és la millor raça de gos?
Els animals no es poden qualificar per qualitat ni per preu perquè són un ésser viu i per tant, primer t’aconsellaria que anessis a un centre d’acolliment d’animals perquè allà n’hi ha de molt bonics i pobrets donarien la vida per tu. El “carinyo” s’ho fan guanyar dia rere dia, sobretot després de ser abandonats. Ara, comprar un ésser viu és una cosa dels temps de la prehistòria. No es pot vendre un animal que tingui sentiments.

- Creu que avui en dia els animals s’han convertit en un simple objecte de regal?
En les dècades ultimes sí, com un objecte de regal i com una propietat privada. Aleshores, jo crec que l’animal ha de ser lliure en la seva família i no tindre’l perquè t’ha costat 1.000 euros i és de marca. La marca la porten ells que és el “carinyo”.

- I que hem de fer per solucionar això?
Per canviar això cal actuar en l’educació, ja des de ben petits al col·legi i donar una assignatura de respecte a l’hàbit l’animal. És necessari que perquè hi ha molta gent que tenen gossos i es pensen que fent cria d’ells i venent el cadells els costarà menys el pinso que gasten els animals. Aquestes persones tracten als animals com un negoci. Jo crec que si s’actua, en unes quantes dècades ho podríem arreglar. Hi ha països on ja no passa això com Alemanya, però aquí anem sempre amb retard en tot.

(...)

- Creu que la gent és cada cop és més egoista?
Egoistes a més no poder i materialistes. Hi ha persones que s’acontenten amb comprar i tindre moltes coses que després no les pot fer servir. Per exemple aquelles que es compren cinc xalets i que no viuen ni en un altre i mentre hi ha gent que mor de gana i això es incomprensible. Una persona que sigui persona com ha de ser no ho consentiria. Materialista no sóc gens ni mica, si no es pot anar en cotxe es va a peu.

- Per posar un exemple, amb quina freqüència vas a comprar roba?
Jo utilitzo roba reciclada. Una vegada a l’any o cada dos vaig a comprar, però normalment utilitzo roba reciclada. A vegades compro alguna cosa però no tinc temps d’anar-hi. Per qüestió de feina, si he d’anar a un lloc públic m’arreglo una mica, però la meva vestimenta són un texans. No vaig amb una faldilla i unes bones botes de 200 o 300 euros. La gent ja em coneix i vaig així, i a qui no li agradi que no miri.

- En general, estem obsessionats amb la nostra imatge?
Jo crec que sí. A més hi ha la persona que a l’hivern es compra un abric de pell i per a mi mirar aquella persona és veure un cadàver d’animal caminant. No em passaria mai pel cap comprar-me un abric de pell perquè si sabessin el que ha de patir l’animal per aconseguir-lo no s’ho posarien, o almenys jo no ho faria. I elles van allà “pamparriando con su abrigo de piel”, és així la cosa.

- Què cal fer amb la gent que maltracta o abandona un animal?
Primer els posaria una llista negra per a què les Protectores sabéssim qui són i que així no puguin tornar a tindre un animal. I segon fer-los passar per la via penal. Si ells abandonen un gos a la carretera s’hauria de deixar-los al mig del desert durant uns dies perquè sabessin el que es passar gana, set i no tindre casa. A mi una vegada em va preguntar quin càstig posaria a la gent que no recull els excrements del gos al carrer i jo els hi vaig dir, molt sincerament, que el millor càstig és fer-los vindre a les Protectores a netejar. No han d’abonar res, el que cal fer és fer-los pagar per triplicat el que han fet.

- Precisament vostè va ser la primera persona que va aconseguir que el maltractament a un animal es jutgés per la via penal. Que li sembla la sentència?
El codi penal s’ha de canviar perquè les penes són molt curtes. El noi que va fer allò hauria d’haver entrar a presó. Almenys he aconseguit que tothom s’hagi quedat amb la seva figura i que quan va per Lleida la gent el senyali amb el dit. Tot i amb això volia una pena més alta. Estic d’acord amb la sentència i no ho estic.

- En què s’ha convertit Lydia Argilés?
Jo sóc lo que diu la gent, una extraterrestre, perquè diuen que sóc una cosa rara, però no em queixo perquè el que faig ho faig bé. Les persones que troben el seu camí, sempre els hi falten hores per seguir-lo.